...]Hi ha, per de prompte, en les seves pintures, aquella inconfusible vibració d’ànima qui sembla un papelloneig de la flama personal sobre la indiferència aparent de la natura. He dit papelloneig, i ara me n’adono de la justesa involuntària d’aquest mot. Poseu a l’artista davant qualsevol forma natural de bellesa. Els temperaments vulgars no sabrien deposar sobre aquella forma la projecció de llur esperit. Però l'artista es revela desprenent amb delicadesa la seva psiquis i fent-la papallonar finament sobre aquelles apariències, ungides d’infinit, per a extreuren la bellesa que revelarà després en l’obra d‘art, barrejant-la amb la seva pròpia bellesa d'artista.
Jo diria que amb tot i una detinguda i refinada educació artística, les condicions nadives superen encara a les educatives en la seva personalitat. Ella no ha patit el martiri tecnicista de les acadèmies, la seva ànima s’és desclosa com una flor silvestre sota la llum vivificadora i fecondant de Mallorca, que ella com ningú, ha pogut absorbir.
Els paisatges tenen una lleugeresa de gradacions qu’els compenetra amb la diafanitat on es senten immergits més que destriar-se sobre la llum -aquella claror mallorquina, tan poc propícia a la suggestiva escala de termes-, diríem que exhalen llum, com una natural emanació, millor encara, com una vibració.
Gabriel Alomar, 1917
traducció
